Benvinguts/es al bloc que vol informar sobre la política, especialment dels serveis públics, sense oblidar altres aspectes, amb l'objecte de potenciar la capacitat crítica i transformadora de la societat i poder eixir del silenci i la passivitat.

El Mercat (conte)

NARRADOR: 
Hi havia una vegada una terra molt seca, i el poble que vivia en ella estava en una gran necessitat d'aigua, cercaven aigua des del matí fins a la nit i molts morien perquè no podien trobar-la.
Alguns dels homes del poble van trobar fonts d'aigua i la van emmagatzemar, mentre que la majoria no havia trobat cap. Aquests homes es van dir “CAPITALISTES”.
I va succeir que el poble va anar a ells:
POBLE: 
Donen-nos per favor una mica de la vostra aigua, doncs tenim molta necessitat d'ella, no trobem cap font i estem morint.
NARRADOR: 
Però ells van respondre al poble:
CAPITALISTES:
Com els anem a donar de la nostra aigua si ens ha costat treball aconseguir-la? i a més, si se'ns acaba anem a estar com vostès. No obstant açò, perquè vegen que ens interessem per la seua sort, els proposem que siguen els nostres treballadors i així tindran aigua.
NARRADOR:
I el poble va respondre:
POBLE:
Només demanem que ens donen de beure i nosaltres i els nostres fills serem els seus
treballadors.
NARRADOR:
I així va ser:
Però els capitalistes que eren homes hàbils, davant aquesta situació favorable, van organitzar al poble que era ja servidors seus.
A alguns els van posar a treballar en les fonts, a uns altres els van emprar a transportar aigua, a uns altres els van manar a cercar noves fonts i a uns altres a cuidar les fonts.
Tota l'aigua va ser reunida en un mateix lloc i allí van construir un gran dipòsit per a guardar-la. Aquest dipòsit es va anomenar el MERCAT.
NARRADOR:
I els capitalistes van dir al poble.
CAPITALISTES:
Per cada poal d'aigua que ens porten per a emmagatzemar-la en el mercat, nosaltres els pagarem una moneda, però per cada poal d'aigua que vostès necessiten ens hauran de donar dues monedes; la diferència, que és molt poca, serà el nostre guany. O siga, la nostra compensació per l'esforç que fem perquè vostès no es moren de set.
NARRADOR:
Davant açò, una part del poble va respondre:
POBLE:
Acceptem la proposta perquè ens sembla bona. I des d'ara començarem a portar-la.
NARRADOR:
Però la majoria va pensar:
POBLE:
Ho farem perquè no tenim una altra alternativa.
NARRADOR:
El poble va treballar durant llargues jornades fins que va succeir el que havia de succeir:
el mercat es va vessar. PRIMER, perquè la paga que rebia el poble, només li arribava per a obtenir mig poal d'aigua, sent que ells portaven un poal
complet. I SEGON, perquè el poble eren molts i els capitalistes eren pocs i no podien beure més que els altres.
Els capitalistes van dir:
CAPITALISTES:
Miren: l'aigua es vessa; ja no porten més, asseguen-se, esperen i tinguen paciència, doncs el dipòsit està ple.
NARRADOR:
Llavors va començar a haver-hi molta desocupació. El poble no rebia la seua paga, i per tant no podia comprar aigua, veient açò, els capitalistes van pensar:
CAPITALISTES:
Si el poble no compra no rebrem el nostre guany, usem doncs el principi d'“anunciar per a vendre”, fem publicitat; “PER A SADOLLAR LA SET NO HI HA COM BEURE AIGUA
NARRADOR:
I el poble va respondre:
POBLE:
Com volen que comprem si no contracten el nostre treball? Donen-nos treball com abans i no tindran necessitat d'anunciar el seu producte.
CAPITALISTES:
Ja ho vam dir, no podem donar-los treball si el dipòsit està ple. Primer compren l'aigua i després els contractarem.
NARRADOR:
Però res va canviar, el poble no va comprar i els capitalistes no van contractar gent; llavors es va generar la crisi econòmica.
El poble tenia set i les coses ja no eren com abans, que qualsevol podia cercar aigua.
Ara les fonts, els pous i el mercat eren propietat dels capitalistes, tot estava en mans d'ells.
POBLE:
Açò és injust, el dipòsit està per vessar-se i nosaltres morint-nos de set.
NARRADOR:
I els capitalistes responien:
CAPITALISTES:
L'aigua és de qui puga pagar per ella, ja que “el negoci és el negoci”.
NARRADOR:
La situació de crisi econòmica va continuar, la qual cosa va fer pensar als capitalistes:
CAPITALISTES:
Si el poble no compra, no obtindrem més beneficis, com és que els nostres guanys s'han convertit en perjudici per a nosaltres i ens impedeixen fer-nos més rics? És necessari estudiar a fons aquesta pregunta.
NARRADOR:
Llavors, els capitalistes van crear grans Escoles i Universitats i els dirigents d'aquestes van ser els “savis” que van acceptar que a canvi del seu treball ells i els seus familiars obtingueren l'aigua que necessitaven. Per açò el nivell de l'aigua del mercat va baixar una mica.
Els homes formats en les Universitats eren els “savis”. Coneixien molt bé l'art de parlar amb foscor, amb paraules difícils i elegants que el poble no entenia. Els savis van recolzar i van defensar als capitalistes i van anar els seus aliats.
Els capitalistes van manar cridar als savis perquè els explicaren el perquè de la crisi econòmica, i els savis van dir, sense posar-se d'acord
SAVIS:
La causa és la sobreproducció.
No, la causa és l'excés de l' “Estoc Acumulat”, encara que pot ser també que el
poble “no compra perquè no té confiança”.
NARRADOR:
Els capitalistes es van avorrir d'escoltar-los i per a la seua tranquil·litat els van ordenar:
CAPITALISTES:
Vagen amb el poble i expliquen-li el per què de la crisi, a veure si així ens deixen en pau; i si poden, convencen-los que és necessari que ens compren l'aigua.
NARRADOR:
Els savis, destres de la ciència lúgubre i oculta, van tenir por perquè sabien que el poble no els sentia part d'ells i temien ser apedregats, i van fer el següent advertiment als capitalistes.
SAVIS:
La nostra ciència l'entén qui està descansat i sense set, com vostès; però per al poble no tindrà validesa i es burlarà del què diem.
NARRADOR:
No obstant açò, els capitalistes van obligar als savis -que ja eren servis seus- a anar amb el poble, i aquests van obeir. Li van parlar al poble de les seues teories i aquest els va respondre:
 POBLE:
Fora d'ací! Caps inútils; la nostra escassetat ve de la seua abundància.
NARRADOR:
Els van llançar pedres per a córrer-los. Açò va fer pensar als capitalistes.
CAPITALISTES:
És necessari que el poble estudie les nostres teories, però que no conega el vertader secret, per a açò hem d'obrir més universitats i escoles, així tots s'educaran i coneixeran les nostres idees, açò hem de fer-ho encara que gastem aigua dels nostres dipòsits i així el descontentament serà menor i el nivell de l'aigua baixarà podent contractar algunes gents del poble, que tindran diners i podran comprar-nos l'aigua, així obtindrem guanys.
NARRADOR:
I en efecte, així ho van fer els capitalistes. No obstant açò, la majoria del poble continuava assedegat i descontent, fent-se temibles les protestes i fins a la presa per la força del mercat.
Davant aquesta amenaça els capitalistes van manar als seus ministres del culte -que eren falsos
sacerdots- perquè parlaren així al poble:
MINISTRES DEL CULTE:
Aquesta set què ens afligeix ha sigut enviada per Déu per a la salvació de les nostres ànimes, cal portar-la amb paciència i resignació i no deixar-se arrossegar per la cobdícia de l'aigua, així quan Déu ens arreplegue, anirem a un país on no hi haurà set i sí aigua en abundància.
NARRADOR:
Aquests ministres del Culte gaudien de l'aigua com els “savis”, i en molts casos van ser més útils que aquests, doncs a molta gent del poble realment van aconseguir atemorir-la. No obstant açò, també va haver-hi alguns vertaders cristians que van armar al poble i no van parlar a favor dels capitalistes, sinó que van actuar constantment contra ells i la situació injusta que es vivia.
Va haver-hi alguns Capitalistes que, veient que el poble encara murmurava malgrat els “savis” i els Ministres del Culte, reflexionares i van ficar la punta dels seus dits en l'aigua que es vessava del dipòsit; després, van deixar caure les gotes d'aigua de l'extrem dels seus dits, sobre el poble amb més ser que es reunia al voltant del dipòsit, i a aquesta acció se li anomenà caritat. Aquestes gotes eren extremadament amargues. Però gens d'açò era suficient, doncs el poble seguia amb set i la seua inconformitat creixia; davant açò, els Capitalistes van prendre mesures.
CAPITALISTES:
Fem petites fonts surtidors que repartisquen una mica de la nostra aigua al poble perquè aquest diga que som generosos amb ell, i les anomenarem institucions de servei.
NARRADOR:
Un altre Capitalista va pensar:
CAPITALISTA:
Davant l'amenaça que el poble prenga per la força el dipòsit, i les fonts d'aigua, hem d'aconseguir a algú que ens protegisca, suggerisc que convencem a alguns assedegats del poble, a ser homes nostres i que ens servisquen contra ell, a canvi els donarem aigua en abundància a ells i els seus fills.
NARRADOR:
Així va haver-hi homes del poble que van ser armats i es van convertir en ajudants dels capitalistes. Alguns d'ells van patir en veure's persuadits per la seua necessitat d'aigua.
Un altre Capitalista que era molt intel·ligent va tenir una bona idea:
CAPITALISTA:
És necessari prevenir que el poble responga amb violència a les nostres mesures, per a açò propose que es facen lleis que condemnen a qui proteste per la falta d'aigua o a qui desitge apoderar-se de les nostres deus i del mercat, i fins a  qui falte al respecte als nostres savis, sacerdots i guardians. En general, a qui proteste contra la llei i l'ordre; amb açò, tot estarà del nostre costat.
NARRADOR:
Així els Capitalistes es van defensar i van arribar a agredir al poble moltes vegades, sobretot quan s'amuntegava al costat del dipòsit.
Els Capitalistes es van dedicar a malbaratar l'aigua en grans jardins i piscines, banyant-se ells, els seus aliats, les seues dones i fills.
Amb el temps, el dipòsit va començar a baixar de nivell, llavors els Capitalistes van proclamar:
CAPITALISTES:
La crisi ha acabat; que vinga gent del poble, hi ha treball per a tots novament, però recorden la condició: per cada poal que porten, els pague una moneda; per cada poal que necessiten, ens donen dues monedes, doncs hem de tenir un benefici.
NARRADOR:
Després d'un temps, el dipòsit va tornar a vessar-se com abans, i el poble va patir sigueu mentre l'aigua era mal gastada pels capitalistes, que a més obtenien els seus guanys i es tornaven cada vegada més rics. Açò es va repetir moltes vegades. Davant aquesta situació van aparèixer alguns personatges entre el poble que li
van parlar així.
LÍDER:
Acabem amb les injustícies, sadollem la nostra set! Para açò hem d'organitzar-nos!
NARRADOR:
I els capitalistes van cridar a aquests personatges:
CAPITALISTES:
AGITADORS!

NOTA:
El conte original no conclou ací, doncs continuava amb les etapes de consciència,
organització i lluita fins a la construcció d'una nova societat, però els nostres dies només arribem fins a aquest moment.

Diferents punts de vista

Ens diuen els entesos en semàntica que el periodisme és l'activitat de recopilar i publicar informació relativa a l'actualitat, especialment a fets notables. És indubtable que el món de la informació està desbordat de notícies, els fets simultanis són infinits, la qual cosa obliga al periodista a triar-ne només alguns, sempre amb la intenció teòrica de tendir a l' objectivitat, és a dir a percebre les coses del món exterior tal qual són, prescindint del filtre personal.
Fins i tot n'hi ha un codi ètic o codi deontològic, un recull de criteris basats en la branca de l'Ètica, la deontologia, amb una sèrie de normes i valors, d'aspectes ètics valga la redundància, que formulen i, per tant, haurien d'assumir, aquells que han de dur a terme correctament l'activitat professional del periodisme.  Alguns d'aquests criteris diuen que s'ha de contrastar les informacions en fonts fiables, donar veu a les parts i no opinar en les informacions.

No obstant això tot depèn del tipus d'activitat periodística, si aquesta  és  informativa, s'ha de proporcionar descripcions factuals i objectives dels esdeveniments, però si és interpretativa, ha de comportar l'anàlisi i l'avaluació dels esdeveniments i les opinions. Cal dir, no obstant això, que sovint ambdues funcions se superposen.
Manllevant les paraules del mestre del periodisme, el qual ha faltat recentment: Enrique Meneses, la fórmula del periodisme és anar, veure , escoltar, gravar i tornar a contar. És doncs en eise "tornar a contar" on radica l'activitat periodística comentada informativa o interpretativa.
Malgrat tot el què, fins ací hem dit, el poder de la premsa és tal que pot fer-te aparèixer o desaparèixer com si del 'mag Yunque' es tractés. Els mitjans de comunicació et diuen, posen per cas, quins són aquells partits que es presenten a les eleccions. no tots els què realment hi són, sinò aquells que convé a les forces de pressió en cada moment a uins partits hom ha de donar ressó; aquest abús de desseny particular ha propiciat el bipartidisme imperant en les cites electorals de tots els temps, quins són, realment, per motius particulars a quin interessa potenciar i a quins amagar.
Si observem la premsa d'un dia qualsevol, avui per exemple, és fàcil d'identificar la línia periodística, és a dir, la tendència política, de cadascú d'ells, per quins motius polítics i moltes vegades, econòmics interessa ara una notícia o una altra i quines cal escaquejar.
Quina és la notícia què sobreeix en la portada de cada quadern ens dóna una idea immediata i clar, qui és l'amo d'aquesta premsa, qui està darrere d'ella, quina és la linia o el poder que defensa, sense massa esforç.
Reguers de tinta intenten endinsar-se en les nostres consciències per a fer-nos creure allò que en cada moment més interessa a un determinat grup de pressió. Cal tenir molta cura, doncs, quan llegim i mirar darrere la notícia què i qui s'amaga.
Hom parla avui del gran poder d'internet que ens obri a una nova manera de conèixer, de descobrir allò que passa a la nostra societat. És una realitat a mitges; és ben cert que ha canviat part del mal descrit, però no del tot. Encara així comença a donar-los por, a voler fer acallar altres opinions, diguem-ne "no oficials". Fem una retria de la premsa local i nacional més coneguda facilitarà alló descrit fins ací. Fem l'exercici següent, llegim la notícia de Barcenas a la premsa d'aquests dies i observem la notícia de portada i com l'acaren, quina línia intenten donar-li:
Ara està més de moda el "digital". Notem algun canvi? En absolut, llevada la qüestió econòmica és clar. Mirem:
La Veu del País Valencià: "EU demana a Barberà, Camps, Castedo i Trillo que aclarisquen si van cobrar pagaments en negre de Bárcenas"
Vilaweb: "Els milions a Suïssa de Bárcenas acorralen el PP"
Ara: "El PSOE es querellarà pels sobresous de Bárcenas"
 


 






La transparència valenciana

Alberto Fabra President del Govern Valencià

L'ONG "Transparency International - España", fa pública la transparència de les diferents entitats públiques de l'Estat.
Així l'Índex de Transparència de les Comunitats Autònomes (INCAU) té un doble objectiu: D'una banda, realitzar una avaluació del nivell de transparència dels Governs de les diferents Comunitats Autònomes, i per una altra, impulsar i propiciar l'augment de la informació que aquestes institucions ofereixen als ciutadans i a la societat en el seu conjunt.
El procediment es basa a contrastar si aquestes institucions publiquen la informació relativa a un conjunt de 80 indicadors, que tracten d'abastar les àrees més importants de la informació que els responsables del govern d'una Comunitat Autònoma haurien de posar públicament a la disposició de la ciutadania.
Amb l'aplicació d'aqueix conjunt de 80 indicadors cada Comunitat Autònoma obté una puntuació individual, realitzant un Rànquing o Classificació del nivell de transparència de les disset Comunitats.
F&M (Xipell)
Les sis Àrees de transparència que s'avaluen en el INCAU 2012 són les següents:
A) Informació sobre la Comunitat Autònoma.
B) Relacions amb els ciutadans i la societat.
C) Transparència econòmic-financera.
D) Transparència en les contractacions de serveis, obres i subministraments.
I) Transparència en matèries d'Ordenació del territori, urbanisme i obres públiques.
F) Indicadors nova Llei de Transparència. 
D'acord amb això les puntuacions mitjanes autonòmiques, les qualificacions de les quals es donen entre 1 i 100 són:
Transparència global: 79,9, l'A) 84,8, la B) 89,1, la C) 69,7, la D) 75,8, l'E) 89,9 i l'F) 72,2. Veiem, doncs, que la puntuació més baixa és en la transparència econòmic financera.
Si les comparem amb les del País Valencià tenim els índex següents:
Javier Moliner Gargallo
Transparència global: 63,8, l'A) 81,8, la B) 84,6, la C) 35,7, la D) 55,6, l'E) 57,1 i l'F) 53,3. Per tant totes les àrees de transparència valenciana estan per sota de les mitjanes. És alarmant la transparència econòmic-financera, i la de contractacions de serveis, obres i subministraments.

Pel que fa al nou Índex en aquest informe, l'Índex de Transparència de les Diputacions (INDIP),  persegueix un doble objectiu: D'una banda, realitzar una avaluació del nivell de transparència de les Diputacions Provincials, i per una altra, impulsar i propiciar l'augment de la informació que aquestes institucions ofereixen als ciutadans i la societat en el seu conjunt. Aquesta avaluació es porta a terme mitjançant un conjunt integrat de vuitanta indicadors, pertanyents a cinc Àrees de transparència, què són:
A) Informació sobre la Diputació Provincial,
B) Relacions amb els ciutadans i la societat,
C) Transparència econòmic-financera,
D) Transparència en les Contractacions de serveis,
E) Transparència en matèries de Serveis i Suport a Municipis.
Amb l'aplicació d'aquest Índex cada Diputació obté una puntuació individual, amb la fi de configurar un rànquing o classificació del nivell de transparència de les 45 institucions analitzades (41 Diputacions, 2 Cabildos insulars i 2 Consells balears).
Resultant les següents puntuacions mitges, així mateix situades entre 1 i 100 són:
Transparència global: 48,6, l'A) 51,7, la B) 68,3, la C) 27,2, la D) 85,0 i  l'E) 47,7
En aquest cas, la mitjana queda per sota de l'Aprovat (puntuació mitja de 48,6 sobre 100), amb un nivell de disparitat alt entre les puntuacions, ja que mentre que hi ha dues Diputacions (Biscaia i Tarragona) que arriben a l'Excel·lent (més de 90 sobre 100), i altres dues queden prop (Valladolid i Barcelona), hi ha per contra set Diputacions la puntuació de les quals està per sota de 30 sobre 100, entre elles la de Castelló amb un 28,8 de transparència global.
Aquesta Diputació, pel que fa a les 5 àrees puntua el següent:
L'A) 29,2, la B) 67,7, la C) 0,0, la D) 50,0 i  l'E) 38,5
S'observa un nivell opac de la Diputació castellonenca, llar de la saga Fabra des del segle XIX, sobretot en allò referit a les Contractacions de serveis, que obté un 0 absolut i un 29,2 en informació sobre la pròpia Diputació.
El diputat provincial de Modernització, Luis Martínez, davant l'informe assegura que “la nova web de la Diputació potencia la transparència i facilita l'accés a la informació i els serveis”. Però el cert és que aquesta web és una pàgina propagandística de Ca PePe castellonenc amb més de 5.000 fotos amb les bondats del primer any de govern de la mà dreta de Fabra, el Moliner. No es troba absolutament res referent  al nom de les empreses amb les quals contracta els serveis la Diputació.
Pel que fa a l'Ajuntament de Castelló, l'ONG assegura que publicarà les dades ben aviat, però el cert és que si algun ciutadà demana aquestes dades, l'Ajuntament es nega en rodó a donar-les.

Axi és munta una trama.

Juan José Güemes
Sabeu qui és Juan José Güemes Barrios?

De ben segur que no estaré descobrint la sopa d'all si us dic que aquest senyor, vinculat a l'Opus, com no, està casat amb la coneguda filla d'En Carleone Fabra, l'"Andreita"; sí, aquella que es va fer famosa el dia 11 de juliol quan cridà: "Que se jodan", ja que, per les seus tasques en les Corts, de ben segur que no ho és; ara mateix acaba de rebre una denúncia, juntament amb 62 diputats més per viure, a Madrid, a casa Juan-Jo tot i cobrar els 1.800 € per ser diputada per Castelló.

El què, potser no siga tant conegut siga el seu matrimoni anterior amb la filla del constructor i promotor immobiliari José Domingo Rodríguez Losada, constructor d'un hotel “il·legal” a Almería, en ple Parc Natural del Cap de Gata i a menys de 25 metres de l'aigua. Una mastodóntica construcció il·legal, expropiada pel ministeri de Foment, la demolició de la qual va ser fixada fa anys pel ministeri de Medi ambient i la Junta d'Andalusia.

L'Andreita Fabra
Per tant, Juan-Jo, bon seguidor de les malifetes del seu sogre, sempre ha estat, des dels càrrecs que anava ocupant, preocupat pel seu futur i gestant plans per poder assegurar-se un bon futur i viure a perpetuitat allerat.  Càrrecs, cada vegada més importants, malgrat les relacions no massa bones amb l'Aguirre però el pes polític (i qualsevols altre) del seu sogre què va intercedir per ell i l'acostament a elements de
Ca PePe, com ara, Rodrigo Rato, Cristobalito Montoro i també Juan Costa,  pujà com l'escuma. Primer acompanyà a Rato en el Ministeri ocupant la secretaria general de Turisme viajant d'ací cap allà fins arribar a cansar-se i demanant favors per a canviar així arriba a ser titular d'"Ocupació i Dona", convertint-se en l'únic conseller de Dona de tot l'estat, la qual cosa era humillant per a la seua masculinitat ben creguda, i a més a més, que el seu desig era la Conselleria de Sanitat per a assolir el seu pla. Per aixó va saber resistir, perquè sabia que rebria prompte la recompensa. No obstant això no pergué el temps i, des del càrrec, i es dedica a mantenir relacions amb el Programa Lidera, amb el qual es promocionava les dones emprenedores, essent mentor de vàries directives; quan va deixar, per voluntat pròpia, els càrrecs públics polítics, l'any 2010 entrà a l'IE Businnes School, el problema és que volia ser el Director General, però ja tenia amo, per la qual cosa s'inventaren un càrrec fins aleshores inexistent: President del Centre Internacional de Gestió Emprenedora, amb un sou desconegut però, de ben segur, gens menyspeable. A més a més i dins del partit continuaria en el Comité Executiu Nacional del PP, a més del Comité de Direcció, l'Executiva i la Junta Directiva del PP de Madrid.
Güemes i en Carleone

Al 2.007 i, fins que  abandonara la primera línia política en març de 2010 aconseguiria assolir la titularitat de Sanitat de la Comunitat de Madrid.  Al llarg dels 3 anys, Güemes es va dedicar a posar la sanitat madrilenya en mans dels interessos privats.

En setembre del 2008, fa una convocatòria dirigit a constructores, entitats financeres, asseguradores sanitàries, empreses d'equipaments sanitaris i, en fi, tots els negocis que vulguen pujar-se a l'ona privatizadora , com la va anomenar el propi conseller del ram, Juan José Güemes, que bat amb força les costes de la sanitat pública madrilenya: "Aprofite les oportunitats de negoci per a la seua empresa", resa la convocatòria.

Així encomanava la gestió dels nous hospitals madrilenys a empreses en un procés accelerat. També va privatitzar els serveis administratius de cita prèvia i els d'anàlisis clíniques dels hospitals de Parla, Aranjuez, Coslada, Arganda, Sant Sebastià dels Reis i Vallecas; aquesta última  a la UTE BR Salud composta per "Ribera Salud S.L.", "Balaguer Center S.A." i "Asistencia en Medicina para las Entidades de Seguros, S.L." per 125 milions d'euros en 8 anys, del contracte  anomenat: "Servicio público de atención sanitaria de laboratorio clínico correspondiente a la población protegida de los Hospitales Infanta Sofía, Infanta Cristina, Infanta Leonor, Sureste, Henares y Hospital del Tajo". Per tot això, allà on anava Juan-Jo per raó del seu càrrec era rebut amb xiulits i broncades per la ciutadania. A  ell, però no li importava: "Estava llaurant el seu futur", ja que aquesta empresa és la filial espanyola de la suïssa UNILABS, integrada des de 2008 en el grup Capio, la divisió espanyola del qual gestiona diversos hospitals en la Comunitat de Madrid.

Capio Sanitat
El cercle es va tancant i la trama està servida.

El proppassar mes d'agost, el gendre de Fabra deixa l'IE Businnes School, ja que es fitxat per Unilabs incorporant-se al seu Consell d'Administració, i tres mesos després aquesta empresa compra el 55% de la UTE BR Salud (5.000.000 d'euros), aquella a la que Güemes havia adjudicat el servei públic d'anàlisi clíniques en 2009. Així mateix gestiona els laboratoris de l'Hospital de Torrejón en Madrid i els hospitals de Dènia, Torrevella i Elx al País Valencià.

Ara  fa un temps, Ignacio Gonzalez, president de la Comunitat de Madrid, i en contra de la comunitat sanitària madrilenya s'empenya en privatitzar, (externalitzar, segons el llenguatge PePero i que no existeix en el vocabulari espanyol, més bé correspon al vocable: outsourcing) els 6 hospitals ja esmentats en la gestió de Güemes i un grapat de centres de Salut.
No ningú s'explicava, fins avui, eixe interès tan gran de Gonzàles. Avui ho sabem: "L'empresa a la què aconsella Güemes es fa amb les anàlisis de 6 hospitals".

Amb tot això s'incrementa enormement el poder de CAPIO.

Casualitat o trama orquestrada en temps?

David contra Goliat

Antonio Moreno Alfaro
En aquesta societat plena de corrupció política i emplesarial, m'agradaria donar a coneixer a Antonio Moreno Alfaro, un enginyer que duu 18 anys dedicat a demostrar que les companyies elèctriques abusen del consumidor en la factura de la llum. Una tasca àrdua que li ha arribat a costar, fins i tot, el seu lloc de treball des de novembre de 1994 en la multinacional suissa Landis & Gyr com a represalia per haverse negat a participar en les activitats dels grup clandestí Contact. El treball d'aquesta empresa en qüestió està relacionada amb les empreses i aconsellava, per exemple, llogar i no pas comprar els comptadors.

Per evident no li lleva importància, doncs qualsevol podem sospitar aquest fet, però és difícil de provar-ho, com un poder recolzat pel propi govern del qual aquestes companyies sempre han gaudit, de manera que ha pogut estafar, amb una sèrie d'irregularidades, a la ciutadania. Només hem de veure que en finalitzar els seus manaments, presidents i ministres solen formar part dels Consells i assessories d’aquestes empreses. Són els casos més cridaners, pel càrrec enteriorment ocupat: La contractació de Felipe González al desembre de 2010, per Gas Natural-Fenosa, com conseller independent per un sou anual de 126.500 euros (11.500 euros per cadascuna de les 11 reunions mensuals del consell d'administració), o la de  José María Aznar, al gener de 2011per Endesa,  com assessor extern per un sou anual de 200.000 euros. Dos individus ben allunyats de la gent que no viu com aquesta gent allerada.

Cal tenir una voluntat de ferro i un gran coneixement teoricopràctic dels conceptes elèctrotècnics per a plantar cara i fer front a tots i cadascun dels arguments que poden esgrimir aquestes enormes i poderoses companyies. No en va Antonio Moreno és, com es manifesta en la seua pàgina web, número 8 de la primera promoció de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Sevilla (1966/1971). Premi Cros-Amoníac Espanyol al millor Projecte final de Carrera. Becari del Govern francès en Électricité de France (EDF) per a l'estudi de la utilització dels ordinadors en la distribució d'energia elèctrica (1971/1972) i membre del Col·legi Oficial d'Enginyers Industrials d'Andalusia Occidental. Aleshores no se li pot apaivagar amb paraules manyagues.

Aquestes qualitats més 18 anys recollint una gran quantitat de dades, replegades des de 2008 ençà, en la seua pàgina és més que suficient per a plantar cara a aquestes institucions financeres i especulatives de guanys garantits pels propis governants, mancats d'aquells escrúpuls i del sentit moral que La Fontaine atribueix als felins.

Antonio ha rebut diferents amenaces per a tancar una pàgina web que,  amb un nom tant suggestió com: “estafaluz.com” fa difícil no entrar a donar-li un cop d’ull. Una pàgina en la qual, no només és limita a descriure i a detallar de quina manera som estafats amb els comptadors de la llum en més de 5.000 milions d’euros des de l’any1984 fins el 2.011, sinó també com fer les reclamacions, on presentar-les i  contra qui, per poder recuperar els diners. Una estafa, com pregona la pàgina, comesa des del BOE pel Govern espanyol i sota la protecció dels tribunals i el Congrés; qui són els implicats, companyies elèctriques, càrrecs polítics, fabricants de comptador, i un llarg etcètera.

Darrerament un jutge li ha donat la raó, en un litigi contra Endesa, en el sentit que les informacions i denuncies que publica en la pàgina web són d'"interés públic" i per tant subjectes a la seua publicació i difusió. És tracta de l'entrega 22: 'Endesa: la impunitat del corsario', de febrer del 2010, en la qual es denuncia l'incompliment i les avoleses endesianes de no revisar els comptadors cada 5 anys per veure si el parc de comptadors està en bon estat. Per aquest compromís d'Endesa, que no es du a terme, s'incrementava el denominat 'Servei de rellotge commutador' el rebut del mes s'incrementava de 2,45   fins a 147 pessetes, com es pot llegir a la web. Per tant es paga per una operació que no es pot dur a terme per manca de legislació de com s'ha de fer, però es continua incrementant fins al 2001, quan, des de la Comissió Nacional d'Energia en un informe de 20.09.2001li comunica al Govern: “el preu màxim mensual fixat per aquest servei de rellotge commutador parteix del fet de considerar que cadascun dels usuaris que reben tal servei gaudeix d'un rellotge commutador en exclusivitat. Per això, en aquest cas l'adequat seria, a més, que el preu fixat es pagara a prorrata entre els usuaris que gaudeixen d'un mateix equip”. Però el Govern queda impassible davant la demanda d'eixa berificació periòdica. Per la qual cosa s'estan pagant, per una berificació inexistent 600.000 € diaris.

Jordi Évole i 'Salvados'
D'altra banda i per una denuncia de Moreno, l'OCU, eixe mateix any de 2001, fa una prova a una sèrie de comptadors que a Castelló s'han canviat recentment, comprovant que la rodeta que gira en els 23.000.000 de comptadors llogats, no és proporcional a la mesura d'electricitat que es consumeix, per la qual cosa s'estava pagant fins a 14.500.000.000 de ptes. de més.

Si recordem el programa de la sexta 'Salvados': "Oligopoly, el joc de l'Energia" també va suposar que, des d'alguna companyia elèctrica es  demanara el cap de Jordi Èvole, que va posar entre les cordes a aquestes empreses, per tota la informació que dóna sobre el déficit tarifari, una altra gran enganyifa.

 



Qui és Alfonso Bataller?

Alfonso Bataller Vicent
Alfonso Bataller Vicent, eixe gran desconegut per a la seua ciutat natal (6 de març de 1960) de Castelló de la Plana, fins que el dia 30 de juliol del 2011 jurà el càrrec com nou batlle de Castelló després de la renúncia d'Alberto Fabra, tot just 40 dies després de les eleccions municipals, en ser nomenat, eixa mateixa setmana president de la Generalitat Valenciana succeint al, malauradament conegut, Francisco Camps.
Previament a la seua presentació com a candidat hagueren de renunciar els nombre dos, tres i quatre de la llista municipal, Marta Gallén, Javier Moliner (actual president de la Diputació de Castelló) i Marisa Ribes, respectivament, ja que el nou primer edil ocupava el lloc nombre cinc, és a dir, 'no ningú' i era la primera vegada que es presentava a les eleccions municipals. Abans fou subsecretari de Sanitat de la Generalitat Valenciana (2007-2011) amb el conseller Manuel Cervera (govern de F. Camps). La seua candidatura només fou recolzada pels vots del seu partit.
Bataller metge especialista en anestesiologia, més que per a adormir-se en els llorers del càrrec, havia de reanimar l'economia local tant maltractada pels seus antecessors en el càrrec (l'herència rebuda, com se sol dir, però en aquest cas són els mateixos). Va obtenir el títol de llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de València en 1983. Després d'especialitzar-se en anestesiología, dolor i reanimación en l'Hospital La Fe de València, va exercir com facultatiu en l'hospital Gran Via de Castelló, on va ser nomenat director mèdic en 1995. En 1996 va ser nomenat membre del Consell d'Assessors de la Conselleria de Sanitat i Consum de la Generalitat Valenciana, i posteriorment va guanyar la plaça per concurs-oposició de cap de secció d'anestèsia en l'Hospital General de Castelló; en 2001 va ser nomenat director gerent de l'Hospital de la Plana Baixa (Vila-real). Posteriorment, va ocupar la Direcció general d'Ordenació, Avaluació i Investigació Sanitària de la Conselleria de Sanitat en 2003 i la Direcció general d'Assistència Sanitària de la Generalitat Valenciana entre 2004 i 2007, quan va ser nomenat Sotssecretari de Sanitat a la Comunitat Valenciana. 
Actualment ocupa el càrrec de sotssecretari del Comitè Executiu local del Partit Popular de Castelló. La seua trajectòria política municipal va començar en les eleccions municipals celebrades a Espanya el 22 de maig de 2011, ocupant el cinquè lloc en la llista del Partit Popular pel municipi de Castelló, encapçalada per Alberto Fabra Part. Després de la victòria d'aquest partit per majoria absoluta, va passar a ocupar la vicealcaldía de l'ajuntament.

La nova corporació de Bataller amb Fabra
En ser nomenat ja va anunciar que mantindria un to «reivindicatiu» front el nou President, al qual considera com «un referent» i que les seues prioritats se centrarien en el foment de l'ocupació i en una progressiva recuperació econòmica, i demanda dels partits en l'oposició que «treballen de manera lleial per a traure endavant i donar suport projectes que la ciutat necessita per a consolidar el seu futur», assegurant que no "defraudarà" perquè està "per a treballar per Castelló i els castellonencs". Anunciant, també, que una de les primeres decisions que prendrà serà incrementar en 200.000 euros la partida d'ajudes socials a la ciutadania.
XIPELL: el sou de Bataller, Ricardo (retor), Bateller
A hores d'ara el batlle no ha fet res d'allò que va anunciar,  preocupant-se en exclusiva de mantenir a tota costa un sou que supera els 74.000 € anual sense comptar altres despeses per raó del càrrec i millorar el seu parc mòbil, amb 5 cotxes oficials de gama alta, entre ells un  Audi A–6 i un C5 i la nova adquisició pel sistema de "renting", amb un cost per a les arques municipals de 59.822 euros en quatre anys, malgrat la crisis que caracteritza a la ciutat, 21.000 famílies de Castelló pateixen el drama de l'atur, pujada continuada dels impostos municipals a canvi d'uns serveis públics cada dia pitjors, desprotecció generalitzada de la ciutadania i un malbaratant continuat.
XIPELL: El nou cotxe de l'alcalde
Pel que fa a la llengua i malgrat que Castelló és la ciutat bressol de les Normes del 32, continua amb el menyspreu que ja va caracteritzà als seus predecessors: Gimeno i Fabra. El primer, recordem que va accedir a l'alcaldia per la seua creuada contra la llengua i el segon es caracteritzava pel seu desús.
Ara acaba d'aprovar-se, segons el meu estimat alcalde, el Dr. Batallotxo, els pressupostos més austers per a Castelló i resulta que, segons he escoltat a la ràdio es mantenen els cotxes de gama alta per al 2013. Per a que vol un altre cotxe oficial de gama alta, si ja en tenia? Que no usa el servei públic? o el Tram que tant ens costa als castellonencs? o les bicis del "bicicas" que ara són de pagament, com tot allò qué és municipal?. No cal proposar-li que vaja a peu, ja que es poden desgastar els vestits mudadors que porten els seus guardaespatlles, pressupostats en 10.000 euros per a 2.013. Que dic jo, què per què no se'ls fan a la sastreria de l'exhonorabilíssim que eren molt barats; quasi de franc, o millor, perquè no se'l compren ells?. De tota manera, m'agradaria saber per a què vol l'alcalde guardaespatlles si mai no l'ha amenaçat ningú; la gent de Castelló és molt respectuosa amb les seues autoritats, encara que no ho meresquen?  A qui té por?.
XIPELL: El PGOU de Castelló, Mulet, Bataller i Gimeno
Els 163.656.092,83 euros pressupostats per al 2.013, sembla que intenten potenciar tot allò relacionat amb el benestar social de la ciutadania i l’exercici dels seus drets i qualitat de vida, cosa que no ha fet fins ara, malgrat que ho va prometre el dia de la seua pressa de possessió. A canvi mantindrà, si no l'obliguen els seu caporals, el seu sou i el de 8 dels seus regidors.
Per a acostar-se al poble té el seu facebook propi, des del qual i segons ell diu: "Te animo a preguntar, comentar y sugerir lo que te interese para mejorar nuestra ciudad, Castellón". La veritat que les respostes són inexistents per a aquells que l'increpem amb preguntes, per a ell, no grates.Així com el seu canal propagandístic en Youtube.
Un tema, també dels delicats per a ell, per no saber què fer és el PGOU, la redacció del qual data del 2.000 i fou anul·lat pel TSJ; es tractava d'un pla general clarament especulatiu Per a uns Pocs. Des d'aleshores Castelló no té Pla d'urbanisme ja que a Ca PePe s'obstinen a mantenir aquells, per raons obvies. 

Diferenciar l'alumnat per sexes no és discriminar

escola de xiquets
El Tribunal Suprem, perquè no dir-ho, amb sorpresa, però no per això mancada de satisfacció personal, sentencia que, els centres on se du a terme el segregacionisme per qüestió de sexe, tenen cabuda en el sistema educatiu, però excloent-lo dels concerts amb les Administracions competents.
Atenent a la LLEI ORGÀNICA 2/2006, de 3 de maig, d’Educació («BOE» 106, de 4-5-2006.), que regula el Sistema Educatiu a tot l’estat, quan parla de l’Escolarització en centres públics i privats concertats, deixa clar que «En cap cas [en l’admissió d’alumnes] hi haurà discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social»
Encara que les dues sentències, del 23 i 24 de juliol, venen referides a Cantàbria i a Andalusia, respectivament, són d’aplicació a tot l’Estat, ja que es basen en una legislació estatal, com és la LOE.
D’altra banda no vulnera cap legislació, ja que no nega ni l’elecció lliure de centres ni la creació d’aquests, només diu que si discrimina als xics i a les xiques i no poden anar junts no poden estar subvencionats amb diners públics.
Encara que el Consell Valencià no es dóna per assabentat i diu que no és d’aplicació ací, per la qual cosa continuaran mantenint les subvencions que des de 1999 ençà, la Generalitat ve donant als 7 col·legis privats que segreguen els xics i les xiques (dos d’ells a Castelló).
La sentència implica a tot l’estat, 68 centres privats, actualment concertats, 30 d’ells vinculats a l’Opus Dei, els quals mantenen, a més un marcat caràcter elitista, per tant incompleixen també la no discriminació d’atendre, per estar subvencionat, a la població en condicions socioeconòmiques desfavorables. Amb tot això el ministre Wert, que ha retallat centres, aules, professorat i ha augmentat la ràtio per la crisi que tenim, es nega a complir la sentència, perquè no ho considera segregador ni discriminatori la separació de sexes en els centres.
Cal recordar que la LOCE, la llei d’Educació del PP ja havia fet desaparèixer la paraula “sexe” de l’article que parlava de la no discriminació. Seguint en la línia de traslladar l’educació als temps de les cavernes ja ha anunciat que en la reforma que ve deixarà clar que aquests centres no discriminen i per tant cal seguir subvencionant-los. També argumentà que els fills tenen dret a rebre “la formació religiosa i moral”. El ministre ja s’ha carregat l’assignatura “Educació per a la ciutadania” i pretén imposar els itineraris, les revàlides i altres temes que havien estat desterrades dels sistema educatiu espanyol.
Wertgonyós, però cert.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...